Dret públic i moral privada

Conferència pronunciada a la Federació de Cristians de Catalunya, al febrer de 2000.

La relació entre dret i moral és una vella qüestió acadèmica, però surt al carrer quan la situem en relació entre lo públic i lo privat. Avui voldria enllaçar aquestes quatre nocions, que em sembla estan massa separades en el sentir general de la nostra societat.

Als efecte del que vull tractar, jo considero que la relació entre dret i moral no és de causa i efecte, sinó de mútua realimentació. És a dir, d'una banda...

1. El dret públic és l’expressió de la moral pública (en part, i en democràcia)

En una societat democràtica convergeixen: un poble s’acaba donant un cos jurídic adient a la moral que professa: els nacionalistes ho estudiem a fons, això. Així, a Catalunya un matrimoni es casa amb separació de bens salvant pacte en contrari, i no en règim de ganancials com a l'Aragó: i això ens mostra que és diferent la concepció de la societat (la moral) de tots dos pobles. A Europa està prohibit portar armes de foc sense llicència, i als Estats Units és un senyal de llibertat...

Dic que el dret és l’expressió d’una part de la moral pública, no de tota: cedir el pas a les persones grans no està manat per la llei, però si per la moral pública de la nostra societat, que hi veu una expressió de respecte. I dic en una democràcia: en una societat totalitària no tenen relació (la comunista abans del 1989)

(quan dic dret públic em refereixo a la llei pública, vàlida per a tothom; en contraposició a la llei personal; no al que els professionals del dret consideren “dret públic”. Per tant, considero dret públic també el codi civil. També utilitzaré com a sinònims les paraules ètica i moral.)

Per altra banda...

2. El dret públic configura la moral (la pública i la privada).

Les lleis tenen una eficàcia educadora: Plató ens explica que Sòcrates no va voler fugir de la presó per no trair les lleis que l'havien format, i va estimar-se més obeïr la decisió injusta de prendre la cicuta. Tomás Moro va dir al seu gendre Roper: Potser tu trobaràs fàcil navegar entre les onades del bé i del mal; però jo no puc, no sóc pràctic. Però en el bosc espès de la llei, que bé que sé trobar el meu camí! I és que, en la pràctica, tots pensem que està bé el que les lleis permeten, i que està malament el que prohibeixen (sempre que algú las faci complir).

Fetes aquestes distincions, tenim una qüestió a esbrinar:

En una societat democràtica, és adequat configurar un dret públic al marge de la moral privada? I sobre tot: és possible fer-ho?

La resposta que donem a aquesta qüestió tindrà conseqüències a la hora de respondre altres preguntes:

·      Han de tenir rellevància pública les conviccions morals personals dels ciutadans o dels seus representants? (i jo em pregunto: És possible que no la tinguin?)

·      Pot un ciutadà o un grup de ciutadans imposar la seva moral al conjunt de la societat? (és possible no fer-ho?)

·      Quan entres al Parlament, has de posar entre parèntesis les teves conviccions? Fins i tot, tens la obligació moral, si vols governar per a tothom, d’oblidar-te de les teves conviccions?

·      Fora de la Constitució i el respecte a la majoria, hi ha cap altre límit a tenir en compte al redactar una llei?

·      Una societat pluralista i multicultural pot admetre que alguns ciutadans imposin la seva moral a tots?

Jo confio que després del torn obert de paraules estarem en condicions de donar resposta a aquestes preguntes. Però anem per parts, començant per la relació entre dret i moral segons el sentit habitual dels termes:

1.    Hi ha molta gent que pensa que la moral s’aplica només a l’àmbit privat, propi de la consciència individual; i que el dret, en canvi, s’aplica a l’àmbit públic.

2.    Hi ha qui dóna un pas més, en aquesta direcció: la moral (que té continguts) ha de replegar-se a l’àmbit privat, i el dret públic ha de construir-se des de la neutralitat moral, essent quelcom procedimental, processal, formal, basat en la Constitució i la seva interpretació. Aquesta seria la única manera de no imposar a ningú les conviccions d’altri.

3.    El tercer pas és descobrir que el principi procedimental típic de la democràcia és el de la majoria (ja sigui simple, absoluta o qualificada). Per tant, en una democràcia es pot dir que res no és veritat o mentida, sinó la voluntat de la majoria.

La conclusió, per tant, seria que en una societat democràtica el dret públic ha de establir-se respectant normes procedimentals (respecte a la voluntat de la majoria, lliure accés a la informació, prohibició de censura prèvia, etc.), i sense fer referència a les conviccions morals privades dels ciutadans, sinó solament a la Constitució i al conjunt de lleis positives que la desenvolupen. Aquesta seria la única manera de respectar les opinions d’aquells ciutadans que tenen altres conviccions morals.

Jo diria que aquesta conclusió seria ben acceptada per molta gent, si féssim una enquesta. I molts ens dirien: efectivament, la Constitució és l’únic marc de referència que podem tenir en compte a l’hora de jutjar la conveniència d’una llei. Què potser no tenim un sistema polític en el qual la darrera paraula la té un òrgan anomenat Tribunal Constitucional? I continuarien dient: sí, és clar que les conviccions particulars de cadascú no han d’influir en el que és de tots.

Ja els avanço que considero aquesta conclusió com un intent del neo–despotisme il·lustrat dominant per a sostreure al debat democràtic les qüestions més importants que afecten a la societat, i generar ciutadans dòcils i dependents (que és el que necessita un dèspota il·lustrat per a mantenir la seva posició). I que les respostes que he remarcat em semblen l'efecte victoriós d'aquest despotisme en el modelatge de l'opinió pública.

Als efectes d’una crítica ordenada, crec que podem desglossar aquesta conclusió en tres tesis, i anar per parts. Serien:

1. En una democràcia res no és veritat ni mentida, sinó la voluntat de la majoria.

2. Les opcions morals de contingut han de relegar-se a l’àmbit privat, lo públic té una dimensió merament formal o procedimental.

3. No es poden imposar conviccions als altres.

Cenyiré la meva crítica a dos punts: les conseqüències pràctiques de l’acceptació de les tesis i si l’escenari que propugnen és possible, si pot donar-se en la realitat.

1. En una democràcia res no és veritat ni mentida, sinó la voluntat de la majoria.

És a dir: com que res no és veritat ni mentida, res no és bo ni dolent... doncs en l’àmbit públic, neutralitat.

Fins a cert punt, podem admetre aquesta neutralitat. Perquè el Dret no és una realitat salvífica (tampoc ho és la moral, per cert): vull dir que el Dret no té l’ambició de realitzar plenament el bé, només aspira a que convivim humanament, a no posar obstacles, a deixar vies obertes per a que cadascú pugui organitzar-se en llibertat per a cercar el bé.

Encara aniré més lluny: jo defenso que la millor manera de conèixer la veritat i la justícia en l’àmbit públic és mitjançant el debat democràtic obert, la cerca del consens racional, l’estudi dels antecedents, de la realitat social prèvia, de les conseqüències que una llei tindrà sobre la societat..., i finalment una votació (a ser possible, sense disciplina de vot): llavors que guanyi la majoria. Jo estic convençut que les possibilitats d’arribar a una solució justa són més grans d’aquesta manera que de qualsevulla altra. Jo veig més provable arribar a la justícia en una democràcia que en un govern unipersonal, fins i tot amb un rei savi o filòsof (com volia Plató), o profeta o sacerdot (en una teocràcia). Però també dic que la regla de la majoria no garanteix la justícia de la solució.

En realitat, la injustícia més gran es produeix quan es nega l’existència de la veritat, o s’afirma al menys la impossibilitat d’arribar a conèixer-la. El relativisme és una malaltia espiritual recurrent en la història, que sol aparèixer en èpoques de decadència. Per a les nostres democràcies, actua com un càncer, o més aviat com un SIDA, ja que ataca el sistema immunitari del cos social i el deixa sense defenses. No entraré en la seva crítica, que tant pot ser molt ràpida com necessitar un llarg tractament; només espero que vostès no estiguin contaminats per aquesta malaltia; el sol fet que hagin vingut a aquesta conferència em fa ser optimista al respecte...

Deia que la regla de la majoria és necessària, però no suficient. Cal complementar-la amb altres criteris per a legitimar una solució. Àustria ha fet una elecció democràtica d’un nou govern, d’acord amb les regles de les majories, i tots ens refiem del què pot passar, perquè recordem que Hitler va guanyar democràticament les eleccions de 1931 i també va prometre respectar tothom. Perquè tots sabem que hi han coses que no poden quedar a l’arbitri de la majoria, encara que no estiguin prohibides por la Constitució (referèndum a Almeria sobre la situació dels immigrants).

Perquè la primera dificultat és definir el camp de joc: a on hem d’anar a buscar la majoria de què parlem? Quina majoria ha de decidir sobre el cas Pinochet, la xilena o la europea? (de fet, aquest tema l’estan portant persones aïllades i grups de pressió, no està sotmès a la regla de la majoria). O quina majoria hauria de decidir en un eventual referèndum sobre l’autodeterminació d’Euskadi o de Catalunya? I és que per a decidir la majoria competent podem fer moltes coses... excepte una votació!

Però l’argument principal és que, en les nostres democràcies, el joc de les majories se supedita sempre al respecte a les minories, als drets fonamentals i a la dignitat humana. És per a la defensa de les minories que existeix la democràcia: les majories no necessiten que ningú les defensi, ja prou es defensen soles. I és per això que les nostres constitucions tenen continguts ètics substancials, no només procedimentals: els que s’agrupen sota el títol DRETS FONAMENTALS a la constitució espanyola, que els dedica molt d’espai. L’article 10 parla de los derechos inviolables de la persona (i no els defineix!) i l’article 53, 2 arriba a parlar del contenido esencial dels drets fonamentals, que les lleis que els regulin hauran de respectar.

Això són coses ben poc procedimentals, que ens porten a la crítica de la segona tesis, que deia:

2. Les opcions morals de contingut han de relegar-se a l’àmbit privat, lo públic té una dimensió merament formal o procedimental.

La pregunta que ens hem de fer és si això és possible: com es pot traçar la frontera entre lo públic i lo privat? Com podem saber si un problema té rellevància pública o es pot privatitzar, si no és mitjançant un judici moral? Recordin vostès que aquesta escissió entre lo públic i lo privat, lo polític i lo ètic, és una categoria pròpia del despotisme il·lustrat, que no hauríem d’admetre tan fàcilment, perquè porta implícita la solució: té truc.

Hi han molts altres drets fonamentals que són intangibles, que queden fora de l’agenda política perquè no volem discutir-los. Seria una imprudència plantejar un referèndum  a Almeria per preguntar si fem fora als immigrants (per posar un cas no previst a la Constitució). Però encara que es pogués demostrar sociològicament que una gran majoria de la població espanyola és racista, el nostre Dret positiu i totes les institucions haurien d’intentar fomentar models socials i polítiques d’igualtat: no poden quedar indiferents davant la xenofòbia.

Hi han problemes que si que admeten una solució procedimental: la gestió del trànsit n'és un exemple clàssic. També hi han mecanismes o models procedimentals que donen resultats més equànimes que d’altres: que el que talla el pastís agafi l’últim tros (perquè ja sabem el que passa si n’agafa el primer...). Però molts altres problemes no es poden solucionar sense assumir algun concepte del bé, encara que sigui inconscientment. Lo just pressuposa un determinat concepte de lo bo, excepte justament en qüestions procedimentals, però encara està per esbrinar quan podrem utilitzar aquest mètode.

En realitat, quan algú defensa organitzar lo públic només formal i procedimentalment està imposant els seus propis continguts ètics sense debat previ, i vol sostreure al joc democràtic la discussió de la seva posició. Precisament quan un problema és greu, quan genera debat públic i apassionament, és quan els dèspotes il·lustrats diuen que s’ha d’evitar la confrontació, i que cadascú ha de guardar-se les conviccions personals i no imposar-les als altres. Aquí està la trampa, perquè això equival a dir: deixi’m que jo imposi les meves conviccions personals disfressades de neutrals i vostè guardi’s la seva ànima en l’armari i no molesti, que la vida pública ja té prou crispació.

Però encara no sabem què és públicament rellevant i què podem privatitzar. I la paradoxa és que només des del judici moral puc traçar aquesta frontera: com decideixo que la vida d’un no nascut de 3 mesos té rellevància pública o és un problema només de la mare? (i per cert, per què no del pare?) Com podem saber que aquest assumpte és privat o no? És un assumpte privat fins als 3 mesos i passa a ser públic als 4?

Aquesta qüestió de l’avortament ens ha ofert una anècdota sobre la tàctica del despotisme il·lustrat de què abans els parlava. No sé si recordaran vostès que després del rebuig de la darrera proposició no de llei que volia implantar el sistema de terminis (avortament lliure fins als tres mesos), els que van perdre la votació (recordin que va anar molt justa per dues vegades) van declarar que els havia fallat l’estratègia, perquè havien anunciat la moció un mes abans de la votació al Congrés: que la propera vegada plantejarien la qüestió només amb una setmana d’antelació, perquè si no es generava un gran debat i polarització en la opinió pública.

Aquestes declaracions són la confessió de l’actitud més antidemocràtica que es pot imaginar (fora del recurs a la violència): van dir que faran tot el possible per segrestar del debat democràtic una qüestió cabdal, en la que la opinió pública està molt interessada. Cap invocació als consens, al discurs racional... Jo em vaig sorprendre de què el partit polític d’aquestes persones no els formés un expedient disciplinari, o que el fiscal no actués d’ofici contra elles, o que cap dels seus adversaris polítics no denunciés públicament la superxeria.

Per tant, hem de concloure que els continguts i no les formes són la base de la democràcia, al menys de la nostra, que no és com la grega. La nostra democràcia moderna va néixer amb la fundació dels Estats Units, però no ho va fer en el buit moral, sinó per defensar uns pressupostos i valors ben determinats que els pares fundadors tenien molt clars: la igual dignitat de tots els homes, el dret natural com a límit del poder, la llibertat innata de la persona, la llibertat religiosa, etc. I aquestes conviccions no han aparegut a totes les èpoques ni cultures: en un sistema rígid de castes, com a la Índia, o allà on es pensi que els actes humans estan predeterminats pel destí, o en els sistemes teocràtics, la democràcia no pot brollar fàcilment. Vull apuntar el fet de que la nostra democràcia ha nascut en el si de una civilització hereva del cristianisme, i no a les civilitzacions orientals o animistes o musulmanes; ara no vull aprofundir aquesta qüestió, que exigiria un aprofundiment de base històrica, sinó enllaçar aquest fet amb la crítica a la tercera tesis:

3. No es poden imposar conviccions als altres.

Aquí la pregunta que em faig és si això es possible. És possible viure en societat sense imposar-se mútuament conviccions? Perquè no hi ha societat que pugui sobreviure sense compartir un conjunt de valors bàsics, i no precisament un mínim. Diu Isaiah Berlin: No hi ha món social que no exclogui alguns estils de vida que penalitzen alguns valors de manera especial. Els valors xoquen entre ells. El ventall de valors possibles és massa ampli per a tenir cabuda en un mateix món social.

El conjunt de conviccions que qualsevulla societat imposa coactivament al seus membres és de fet bastant gran: és el codi penal, que fins ara existeix a totes les democràcies. Si abans dèiem que el codi civil era l'expressió del codi ètic d'una societat, ara podem veure que el codi penal és l'expressió del nucli dur de la moral social. És precisament per això que només penalitza les qüestions d’un cert tonatge moral. Si no fos així, en nom de què es podria privar de llibertat a una persona?

Els confesso que la utopia política més atractiva per a mi, la que té tota la meva simpatia intel·lectual, és l'anarquista. Somio amb una societat sense líders i sense lleis i sense codis penals, i de fet els cristians tenim la promesa de una terra nova que tindrà aquestes característiques. Però mentre arriba el moment, em sembla que no tenim més remei que defensar l'existència d'un codi penal que imposi certes conviccions.

Un exemple: a la nostra societat està prohibida la poligàmia, i això vol dir que imposem la monogàmia. I per què ho fem? Perquè la monogàmia és una conquesta de la nostra societat, que està lligada al fet de que la dona té els mateixos drets que l'home i no és propietat seva. Preguntin pels drets de la dona a les societats poligàmiques, repassin sis plau la situació de la dona fora d'Occident (a l'Àfrica, a la Xina, a la Índia, a l'Orient Mitjà, a qualsevulla civilització de base no cristiana) i treguin la conclusió.

Una de les poques prevencions que jo tinc sobre la llei d'estrangeria que el nostre grup parlamentari ha impulsat i tenim aprovada és que el redactat final obre la porta a la llei personal de l'immigrant. I  això els he de dir que em sembla un error greu: el nostre sistema es basa en la igualtat de tots davant la llei, i obrir la possibilitat de que hi hagin ciutadans subjectes a una llei personal és precisament un privi-legi (una llei privada), i el 1789 a Europa vam fer una Revolució que entre d'altres coses va servir per a l'abolició dels privilegis. Hi han societats que encara han de fer la seva revolució, però que no ens obliguin a fer marxa enrera del progrés aconseguit a la nostra.

A Occident no es poden reintroduir els privilegis: per tant un musulmà que vulgui viure a la nostra societat ha de renunciar a la poligàmia, igual que ha de renunciar a l'ablació del clítoris de la seva filla, o a obligar-la a casar-se. A casa nostra, la seva dona o la seva filla és tan lliure com ell, i això és una convicció que l'imposarem, perquè està en joc alguna cosa més que el respecte a la seva consciència personal o a la seva religió. Fins i tot la llei de parelles de fet vigent a Catalunya prohibeix la seva aplicació a més de dues persones! (cosa realment curiosa, si la pensen amb calma).

Dèiem abans que la norma jurídica normalitza: la norma pública té molta influència en la privada, té una funció educadora. Per això la diferència entre despenalitzar i legalitzar és purament tècnica, en la política i en la vida real són equivalents. Quan es despenalitza una conducta, sempre s’observa un augment de la freqüència, al minvar el rebuig social que induïa la prohibició. Per això, els qui volen canviar el codi ètic d’un país fan tot el que poden per canviar el codi penal.

Això també pot fer-se en positiu, perquè tots els polítics volem millorar la nostra societat, el que passa per intentar canviar-la: nosaltres a CDC hem donat un exemple impulsant la nova llei d’estrangeria o la llei de normalització lingüística. I és que tots ens passem la vida intentant convèncer als altres (jo fa mitja hora que ho intento amb vostès). És impossible una societat que no imposi conviccions; el debat està en quines, i de què manera.

Jo no comparteixo la percepció dels que diuen que a la política actual hi ha una falta de conviccions. El que veig és molta gent convençuda de moltes coses. Si no estiguessin convençudes, aquestes persones no es dedicarien a la política: es dedicarien al seus negocis o a viure bé. Hi ha molta generositat en els nostres polítics, i moltes conviccions, però són incompatibles entre elles; i el que caldrà serà discutir-les amb les cartes sobre la taula fins arribar a un consens.

Perquè hi ha gent que vol introduir les seves conviccions sense debat, desqualificant les conviccions alienes al presentar les pròpies com les úniques neutrals. En aquest cas, preguntin: què potser s'ha d’excloure de la formació del consens social els ciutadans més convençuts? És que només poden intervenir aquells que afirmen no estar segurs del que diuen? Per cert, els puc garantir que la desqualificació més habitual que patiran vostès serà la d’aquelles conviccions sospitoses de tenir una arrel de tipus religiós.

És possible que alguns de vostès tinguin conviccions sobre com s’ha d’organitzar la vida pública, i que aquestes tinguin alguna cosa a veure amb la religió que professin. La legitimitat de la seva aportació em semblarà digna de ser defensada especialment si la seva religió assumeix una ètica natural, per tant amb continguts racionalment cognoscibles i argumentables. En aquest cas, vostès no necessitaran acudir a l’argument d’autoritat, sinó que seran persones constructives i de diàleg. Tenen garantit que hauran d’estudiar molt, a més de tenir una infinita paciència. Si no, patiran la temptació del fonamentalisme, única sortida de les religions poc raonables, i donaran la raó als dèspotes il·lustrats que volen condemnar-los a l’ostracisme polític. En el fons, estarien jugant el mateix joc.

Perquè per utilitzar les pròpies conviccions en una democràcia cal renunciar a l’argument d’autoritat, cosa que no saben fer ni el fonamentalista ni el dèspota, que invoquen o l’autoritat del profeta o la d’una saviesa reservada als il·luminats, per imposar les seves conviccions defugint el debat i ofegant el pluralisme.

Conclusions

Bé, doncs voldria resumir aquestes reflexions en 3 conclusions:

1. Moral i dret no s’identifiquen: no tot imperatiu moral és exigible jurídicament. Però la solució dels problemes jurídics més greus implica sempre una opció moral de contingut, no reduïble a esquemes formals o procedimentals.

2. Tota convivència social imposa coactivament als seus membres certes conductes que no convencen igualment a tothom.

3. Les seves conviccions ètiques privades seran la millor base per a fer aportacions a la construcció del consens social, però ho han de fer de manera raonable i argumentada. Procurin que els seus adversaris no imposin arguments d'autoritat sota la màscara del neutralisme. Llavors que guanyi el millor!

Pedro Júdez

Conseller Nacional de CDC

pedrojudez@gmail.com

Barcelona, dilluns, 21 / febrer / 2000